JORNADES SOBRE DECREIXEMENT A PETRER

La plataforma "Otro mundo es posible", d´Elda i Petrer, nascuda fa 8 anys dins del moviment "altermundista", més conegut als mitjans de comunicació com a "antiglobalització", organitza aquestes jornades, l´11 i el 12 de desembre, al Centre Social Juan Millà, de Petrer. El moviment social pel decreixement s´inicia a França, i demostra amb els seus plantejaments que el món pot funcionar millor amb menys, per a que puga arribar a ser sostenible, les necessitats de canvi que tenim a nivell global, i còm es poden anar construïnt des de ja mateix.

UN DIA A L´APLEC EXCURSIONISTA DELS PAÏSOS CATALANS

Enguany, el 33é Aplec Excursionista dels Països Catalans té lloc a la comarca de la Safor, entre el 4 i el 8 de desembre.

Un grupet de castelluts hem participat en l´excursió a la serra de Corbera. Ens vam desplaçar a Benifairó de la Valldigna dissabte de vesprada, i vam acampar en una zona condicionada a l´entrada del poble. A l´endemà, a les 8 del matí, isquérem cap a Tavernes de la Valldigna entre camps de tarongers i séquies. Érem prop de 60 participants, de tot arreu dels Països Catalans. A partir de Tavernes comença la pujada, per una solana cremada, fins enfilar-nos pel barranc de la Penya Roja. La senda puja fent múltiples revoltes, passant d´una banda a l´altra del barranc, fins arribar a un altiplà on sobreviuen alguns rodals de pinastres i carrasques, entre vegetació termomediterrània (llentiscles, coscolles, cepell, romaní, argelaga...). A l´esquerra s´alça, aparentment inaccesible, la serra de les Agulles, que recau cap a la valleta d´Aigües Vives, i a la dreta, la línia de cims més alts. Al final del planell esmorzem a la font del Barber, sota l´ombra de grans pins. A partir d´allí, una pujada duríssima corona un collat, des del qual ja es veu tot el golf de València, els arrossars de la Ribera Baixa, l´Albufera, algunes zones humides, i al fons, la Calderona i el cim del Penyagolosa que sobresurt per darrere. Cap a l´interior, una gran llista de serres: el Montdúver, l´Aitana, els Plans, el Benicadell, Mariola, el Reconco, la Blasca, el Capurutxo, la serra Grossa, el massís del Caroig, Martés... No arribem a pujar a la Ratlla (625 m), el major cim de tota la serra, però el tenim a tir de pedra.

Seguim per una senda que recorre tota la carena, amb precipicis mirant la mar. A poc a poc anem davallant fins la font de la Sangonera, amb el Montgó a la vista. Des d´allí només queda continuar per una senda fins arribar a la pista que hem trobat al pujar, i que prompte deixarem per tornar per la senda de les Revoltes fins Tavernes, deixant el cim de les Creus a l´esquerra. De Tavernes a Benifairó, pel mateix camí que hem agafat de matí, tornem al punt final. Allí dinem amb bona companyia, i més avançada la vesprada assistim a una de les xarrades organitzades, i a la fireta d´associacions de Simat de la Valldigna.

2ª ETAPA DEL GR-7 NORD. ALCOI - BOCAIRENT

Un altre diumenge ennuvolat i fresc, quan la tardor comença la seua recta final, ens disposem a seguir el GR-7, que vam començar des de Castalla fins Alcoi en febrer. Ara continuem des de la capital de la comarca travessant la Mariola de punta a punta. En aquest cas disposem d´autobús que ens porta al punt de partida. Comencem recorrent el barranc del Cint fins a les casetes de Vilaplana. Al principi, uns rajos de sol ens enganyen, perquè només duren uns minuts. Ja no el tornarem a veure avuí. La pujada és exactament la mateixa que l´any passat vam recórrer de nit per veure l´eixida del sol des del Montcabrer. De les casetes de Vilaplana passem entre ametlers, avellaners i retalls de pinar als masos dels Capellans, i endinsant-nos pel bosc, fins al collat de Sabata, des d´on ja ens torna a ser visible gran part de la comarca del Comtat, emmarcada per les serres diàniques: el Benicadell, la Safor, la Foradada, Almudaina, la Serrella, l´Aitana, els Plans... i amb la ratlla de la mar al fons enfosquida per la nuvolada. Allí esmorzem resguardats d´un ventent de llebeig que cada vegada més ens convenç de que porta pluja. A partir d´ací, la senda puja per les rases de l´Alberri, entre vegetació més escassa quan més amunt. Des de dalt de l´Alberri contemplem a l´esquerra el barranc del Carrascalet, en el que els corners i els freixos, amb les fulles grogues que es resisteixen a caure, ens diuen que una tardor endarrerida també es resisteix a deixar pas als freds hivernals. I des del collat, a banda dreta, de nou unes vistes més àmplies encara del Comtat, amb Muro immediatament davall, però a prop de 1000 metres de desnivell. Al fons, el pantà de Beniarrés, que l´any passat reflectia el sol acabat d´eixir, en aquest cas mostra el mateix color grisenc dels núvols. Ací ens desviem una mica del GR-7, al qual tornarem, per fer cim al Montcabrer (1390 metres), el sostre de la Mariola, i una de les majors altures de les comarques del sud, després del cim de l´Aitana (1558), la Penya Alta (1505), el Frontó de l´Aitana (1467), o el Puig Campana (1410). Al capdamunt està ple de gent, i més que n´arriba, però no podem romandre molt de temps perquè el vent gelat ens fa anar-nos-en després de fer unes fotos.

Ja de nou al GR-7 arribem a la font del Pouet, o Pouet de l´Herba Sana, la font més enlairada de Mariola. Allí ens reagrupem amb els qui no van decidir fer cim, i encetem la davallada sota els cingles del Montcabrer. En arribar al collat de les Saleretes ens baixem per l´esquerra buscant el mas de la Foia Ampla. Abans d´arribar hi ha una bomba d´aigua, que no brolla. Ja al mas ens criden l´atenció alguns cavalls que hi han dins la finca. I ara pugem fins la pista de la Cava Arquejada per la que baixarem a la font de Mariola passant pel mas i la font de l´Arbre. A partir d´aquest mas comença a caure un plugim, que ens fa pensar que no durarà massa. I al principi no passa d´unes poques gotes. Però quan anem aproximant-nos al càmping veiem a la llunayia que la pluja va fent-se més intensa.

Dinem al càmping, i comprovem que plou cada vegada més. Portava sense a penes ploure res des de finals de setembre, dos mesos anormalment secs al cor de la tardor, però aquesta pluja tan esperada ens agafa a mitjan excursió. I l´agraïm, perquè era molt necessària, així com també perquè la part més grossa va caure mentres estàvem dinant, i a més a més, celebrant l´aniversari de dues de les companyes del grup.

En acabar de dinar, i després d´alguns dubtes, reprenem la marxa. Són les 4, i sabem que a les 6 ja és fosc, així que ara toca apretar el pas.

Entre pinars i carrascars, i tapant-nos amb paraigües, impermeables, o mullant-nos, passem per la font del Pla i l´ermita de Santa Bàrbera, i eixim a la carretera. La pluja va afluixant per moments, i fins i tot arriba a parar en alguna ocasió. Quan anem a l´altura de la pista que entra a la Font Freda i a la Font de la Coveta per l´esquera, trenquem a la dreta per una senda que baixa directament a Bocairent per un barranquet preciós. Arribem totalment enfangats al poble, que mostra la seua bellíssima estampa amb els llums encesos, ja a poqueta nit. Allí ens espera l´autobús de tornada.

EXCURSIÓ 22 DE NOVEMBRE. LES TALAES

Comencem el dia des de l´ermita de Santa Anna, d´Onil, sota un cel grisenc i ambient plenament tardoral, ben al contrari que diumenge passat. Encara no fa un quart d´hora queien unes gotes insignificants. Passant per la zona d´acampada i el laberint, fem camí fins la casa Tàpena i la bassa de Favanella, que recull les aigües d´una abundosa font.

Des de l´alcavó de la font seguim pel fons del barranc, pujant per un camí entre bancals d´oliveres. On acaben els bancals, una senda continua pel mateix llit del barranc, ben ombrejat per dens pinar. La senda està molt trepitjada, i sembla ser usada amb freqüència per ciclistes. Abunda la pebrella sota les coscolles i el cepell. Arribem a un punt on la senda es bifurca. Tenim dues opcions: seguir pel fons del barranc, o trencar a la dreta eixint-nos-en d´ell. Triem la segona, i en poc temps arribem a un collat on veiem algunes cadolles. Una d´elles ha estat coberta amb plàstic pels caçadors, i té aigua per a abeurar els animals. Des de les Cadolles baixem per un camí a la valleta del mas de la Capona, que atenyem des de dalt, i eixim a la pista que va al Palomaret (GR7). Però la deixem de seguida, perquè a l´esquerra hem de pujar per un camí, barrat per una cadena. Passem per bancals d´espígol abandonats, que van omplint-se de pinatells. En arribar al barranc del Canalís, anem doblant a la dreta per la solana, i fem una pujada forta fins coronar la carena del Puig. Allí ja bufa el mestral, però el pinar ens el tapa.

Davallem fins quasi arribar a uns bancals, però poc abans ens enfilem a l´esquerra per erms fins que topetem amb un pou de neu. Allí esmorzem, protegits pel vent.

Després seguim pels bancals erms i passem pel mas del Puig, recentment restaurat, amb un estil que desentona un poc amb l´entorn. Travessem la carretera Onil - Banyeres, coneguda amb el nom del Canalís, i a l´altra banda del mas de Galindo, també creuem la de les Penyes Roges. Des de darrere de Galindo pugem per un camí, també barrat per una cadena. El paisatge canvia. Encara es coneixen els efectes d´un incendi en 1986, el més gran que ha sofert la Foia de Castalla en els últims anys. Abunda la sajolida, i les carrasques rebrotants ja van omplint tot l´alt de la Barcella. Al capdamunt hi ha una creu d´obra, d´una grandària un poc excesiva. A l´esquerra anem deixant avall el barranc dels Planets, que a finals de novembre s´acoloreix amb els colors tardorals dels gal.lers. Si mirem el fons del barranc, pràcticament tot està esguitat d´ocres.

En arribar al cim entropessem amb la tanca de la finca de la Fenassosa, ja al terme de Banyeres de Mariola. Una senda recorre tota la carena, sempre entre carrasques. El casc urbà de Banyeres ja és visible, i a l´altra banda, totes les serres de la Foia de Castalla, amb l´horitzó llunyà de la mar enfosquit pels núvols.

Quan ja estem a prop de l´Alt de la Creu decidim davallar per una senda que es va desdibuixant, i al final perdem. L´últim tram de baixada fins al mas de la Mateta el fem serra a través. El mas està totalment en ruïnes. Davall, al mig d´un bancal erm, hi ha un pouet o aljub també enderrocat. En eixir a la pista la seguim cap a l´esquerra, en direcció a la Mata, per bancals d´amtlers abandonats. Quan ja tenim la Mata a la vista baixem al barranc per altre camí. Allí hi ha una font que fa anys que no porta aigua. El llavador ha estat reblit de terra. Encara es conserva la bassa, que només té les fulles caigudes d´un gran xop. Al costat hi ha la soca d´un altre xop molt vell sec. Ara ens endinsem pel barranc, ocupat per bancals erms. Ens sorprenen alguns rodals de gal.lers, que donen color al bosc. Quan entrem en la finca del mas de Cantó, els bancals ja estan llaurats, així que anem vorejant-los per una sendeta per no xafigar-los. En alguns punts hem de baixar algun tram un poc complicat i ens arrapem amb les argelagues. I eixim al camí que ve des del barranc de l´Escalera, però per poc temps, perquè de seguida ens desviem a l´esquerra per un camí tot reblit de malesa, i tancat per una cadena, que en pocs minuts ens deixa en el mas del Collat (o Collao). La casa està oberta. Encara està ben conservat, i sembla que no fa molt de temps encara estava ocupat. Però com que no hi ha porta, sempre està exposat a actes vandàlics.

Per davall de l´era baixem entre bancals estrets d´oliveres erms fins la font. El canó a penes deixa caure l´aigua gota a gota, i no perquè s´haja assecat, sinó perquè l´aigua es perd. Sota la font, entre els avellaners, corre un rierol que arriba a formar un toll. Ens fiquem pel pinar i un poc més avall hi ha un altre naixement, que està canalitzat per una estreta sequieta. És la font de les Penyes Roges, una de les més conegudes i estimades del terme d´Onil. En un replà ombrejat per grans pins, carrasques i àlbers blancs seguim la canaleta aigües avall. Uns 300 metres més endavant, després de passar un gran xop, hi ha un altre alcavó, que sol estar sec. Allí hi ha una séquia més gran, embossada per la terra. Però nosaltres anirem pel fons del barranc, i ja no el soltarem fins eixir a la carretera. A la meitat del recorregut del barranc, quan la séquia que deixàvem dalt portava aigua, les sobres de la bassa que recollia el rierol es precipitava per tota la vessant, formant una cascada oculta per la brossa. I al capdavall, una presa de pedra frena les avingudes quan el barranc s´ompli d´aigua. Per damunt la presa hi ha un aqüeducte per fer passar l´aigua a l´altra banda del barranc.

Travessem la carretera i ja som a la casa Tàpena. D´allí a Santa Anna només resten uns 300 metres de baixada.

Aquesta excursió és una bona etapa d´entrenament per a la setmana que ve. Ens espera la travessa de la Mariola, des d´Alcoi a Bocairent. 29,5 quilòmetres de caminada pels millors indrets del sud del nostre País.

TROBADA INTERCULTURAL A IBI

Diumenge 29 de novembre, Ibi acull la Trobada Intercultural a la Casa de Cultura. Els objectius d´aquesta trobada són compartir, aprendre, establir lligams humans i passar-ho bé.

Al poble d´Ibi, des de fa molt de temps, conviuen persones d´arreu del món. La immigració va marcar el creixement del poble al llarg de la segona meitat del segle XX. De tots depén que el futur es construisca sobre uns fonaments basats en el respecte, la solidaritat i la voluntat d´avançar conjuntament.

La programació de la Trobada és la següent:

11.00: Taller de balls. Balls de Romania, Equador, Argentina, Ibi, i de tot el món.

14.00: Dinar de "sobaquillo". Tot aquell qui puga, que porte menjar típic del seu poble per a compartir.

Al llarg de la vesprada: Tallers i jocs per a xiquets.

Informació facilitada per Maulets de l´Alcoià.

EXCURSIÓ PER LA MARIOLA

Aprofitant el dia quasi estiuenc que va fer diumenge 15 de novembre, i tenint a la vista (només faltaven dues setmanes) l´etapa del GR7 des d´Alcoi a Bocairent), on caldrà anar ben preparats físicament, em vaig decidir a donar una volta pels racons més ombrívols de Mariola.

Des del càmping Fonts de Mariola, seguint un curt tram del GR-7 em vaig dirigir en direcció a Bocairent fins el mas dels Collets, i poc després, enfilant una senda senyalitzada a la dreta, agafí la direcció a Alfafara. Al principi baixa suau per bancals erms que van omplint-se de pinatells. Un regallador al mig de la senda, en temps de tronades pot arribar a portar aigua. No és el cas, ja que després dels temporals de setembre a penes hem tornat a veure una gota. Un poc més avall, sota una balma hi han les ruïnes del mas de Serrelles, que van quedant-se reblides d´heura. A partir del mas, la costera es fa més vertiginosa, i pot arribar a presentar algun risc de caiguda, per la pedra solta, així que cal davallar amb compte i passes curtes. Al final de la baixada ens ve des de la dreta el barranc del Fontanaret, tan abrupte que no hi ha manera de pujar-hi. A més a més, la malesa el fa impenetrable. Una vegada m´hi vaig endinsar i a penes es podia caminar per ell. Els esbarzers barren el pas. Una canaleta embossada de sediments segueix barranc amunt, entre baladres i esparregueres. Al fons del barranc sonava com una cascada, però l´espessor de la garriga impedia veure el doll de l´aigua. A l´eixida del barranc arribem al poliesportiu, i immediatament davall, l´alberg Font del Tarragó. Ací prendrem el caminet que mena a dita àrea recreativa, on una font de bon cabdal ompli una basseta. Ací s´han instal.lat barbacoes, engronsadors, taules i bancs, per poder passar un dia de dinar. Pujant cap amunt eixim a un pla enmig d´un espés pinar, on alguns freixos coloregen el paisatge amb colors tardorals. Passem per una edificació en ruïnes, sota la penya del Xorro. Després de fortes tempestes, des del capdamunt de la penya brolla una cascada, que pot durar uns pocs dies com a molt. Seguint el camí, per un bancal de nogueres abandonat que ja esdevé pinar continuem fins al següent barranc. Tambe hi han cascades, però la sequera les ha deixat eixutes. Els baladres, oms i freixos són testimonis de la presència ocasional d´aigua. Remuntem un revolt i trobem una toba per on baixava l´aigua, una balma i un naixement del qual només escoltem el so de l´aigua, perquè va canalitzada. A l´esquerra hi ha una fosca cova, per la que després de ploure sol caure aigua des del sostre, a gotes, o fins i tot a petits filets.

Retrocedim una mica, i passant per un avenc i una superfície de cepell, ara totalment florit, ens situarem damunt de la toba, i ja sentirem de nou la música de l´aigua per una canaleta tota embossada pels travertins. La calç de l´aigua es sedimenta amb les restes vegetals, i fa que l´aigua que porta la sequieta es vaja perdent pel camí i a penes arribe ací. i se´ns obri davant tota la amplària del Racó de la Font, esguitat de freixos grocs, i amb un preciós tallat rocós, grisenc, al fons. Hi ha que passar a l´altra banda del fons del barranc, i pujar una mica fins el naixement. És un alcavó del que ix aigua cristal.lina, i encara en ve des de més amunt per una petita xorrera. Els freixos es fan presents a tota la vessant del barranc. Ara la senda puja amb energia buscant el llom entre els dos barrancs. En algun pas cal trepar una mica, i en poc temps tenim a la vista Alfafara immediatament davall, Bocairent al fons, a la dreta, i ja més amunt, Agres a l´esquerra. I així arribem al mas del Fontanaret. Ara està en obres, l´estan reconstruïnt, però no han respectat ni la fisonomia que tenia el mas, ni encara menys els materials. Sembla que han preferit el formigó armat i la rajola. En el mas trobe uns excursionistes que no coneixen massa la zona i volen informació sobre la Cava d´en Miquel i la cova Bolumini, i els acompanye fins al collat des d´on ix una senda a cada costat cap a ambdós indrets. Puge al Cabeço de Mariola, des d´on hi ha una magníca vista, no només cap a la Valleta d´Agres i Bocairent, i a les serres més llunyanes, sinó també cap al cor de la Mariola, on el Montcabrer s´alça imponent. Faig una breu visita a la cova Bolumini, des d´on ve un nombrós grup d´excursionistes, al voltant de 25 o 30. I és que realment paga la pena tornar a veure aquesta cova per molt que ja la tinguem coneguda. Tornant al Cabeço de Mariola intente buscar a través dels seus prats i carrasques la baixada cap al càmping. Davalle unes ribes i algun tram serra a través fins pegar amb una sendeta enlairada que em deixa al mateix mas dels Collets. D´allí al càmping només resta una breu passejada sota les carrasques.

Avise a qui n´estiga interessat que diumenge 22 tenim excursió de mig dia per la serra d´Onil, a l´Alt de la Barcella, també anomenat com a Les Talaes. És una bona ocasió per fer un bon entrenament per a la de la setmana que ve, d´Alcoi a Bocairent. La predicció és de 19 graus de màxima i 9 de mínima, probabil.litat de pluja 0%, com ja ve éssent costum aquest novembre tan àrid que estem tenint, i vent de mestral de 14 km/h. Bon dia per eixir a la serra i gaudir de la tardor!

APLEC EXCURSIONISTA DELS PAÏSOS CATALANS

Programació del 33é Aplec Excursionista dels Països Catalans a la Safor.

DIVENDRES 4 DE DESEMBRE.
18.00. Obertura de la recepció de participants i de la zona d´acampada.
20.00. Inauguració de l´exposició de l´obra de Paco Alberola i recital poètic a l´auditori de Benifairó.

DISSABTE 5 DE DESEMBRE.
8.00 Excursions del dia:
-Simat - Barranc de l´Escudella - Les Foies - Camí dels Burros - Simat.
-Simat - Creu del Toro - Mirador del Toro - Simat.
-Simat - Barx - Simat.
-Simat - Camí dels Burros - Barranc de Manesa - La Puigmola - El Toro - Simat.
-Monestir de Santa Maria de la Valldigna i ermita de la Xara.
16.00. Actes d´inauguració a Simat i Benifairó.
16.30. Dansades a Simat amb els alumnes de l´escola. Hissada de la bandera de l´Aplec a l´ajuntament.
17.00. Cercavila entre els dos pobles.
17.45. Dansades a Benifairó amb els alumnes de l´escola. Hissada de la bandera de l´Aplec a l´ajuntament.
19.00. Acte central de l´Aplec a l´auditori de Benifairó.
Paraules de benvinguda i xarrada central: "Alta tensió i política energètica" (Sergi Saladié).
21.00. Albades, vídeos i diapositives a la Carpa.

DIUMENGE 6 DE DESEMBRE
8.00 - 10.00. Excursions del dia:
-Benifairó - Castell de Marinyén - Barranc de Cremades o de la Cadira - Benifairó.
-Tavernes de la Valldigna - Font de la Granata - Tavernes de la Valldigna.
-Simat - Barx - Simat.
-Circ de la Safor.
-Simat - Senda dels Burros - Cim de Penyalba - Montdúver - Pla de Sanoma - Castell de Marinyén - Simat.
-Les valls de la Murat i de la Casella.
-Tavernes de la Valldigna - Serra de Corbera i les creus.
-Benifairó - Barranc de Cremades - Les Foies - Barranc de l´Escudella - Benifairó.
-Monestir de Santa Maria de la Valldigna i ermita de la Xara.
-Gandia i la Marjal.
-Sueca i l´Albufera.
16.00. Partida de pilota al trinquet de Simat.
17.00 a 20.00. Xarrades.
Benifairó (sala d´exposicions, Pl. País Valencià).
17.00. Estudi històric de la Valldigna.
18.00. 40 anys d´independentisme.
19.00. L´expulsió dels moriscos i les seues conseqüències (Manuel Ardit).
Simat (sala d´actes de l´ajuntament).
17.00. Estud càrstic de la Valldigna (Grup Comando).
18.00. Xarxa viària. El tren Gandia - Dénia com a model (Josep Garcia).
19.00. Presentació de l´editorial de mapes excursionistes El Tossal.
19.30. Presentació de les Marxes Intercomarcals pels Països Catalans.
17.00 a 20.30. Fira d´entitats a la Carpa o al mercat de Simat.
23.00. Xavi Castillo a la Carpa.
0.00. Punxa-discos.

DILLUNS 7 DE DESEMBRE
8.00 - 10.00. Excursions del dia:
-Benifairó - Castell de Marinyén - Barranc de Cremades o de la Cadira - Benifairó.
-Simat - Creu del Toro - Mirador del Toro - Simat.
-Simat - Barx - Simat.
-Circ de la Safor.
-Simat - Senda dels Burros - Cim de Penyalba - Montdúver - Pla de Sanoma - Castell de Marinyén - Simat.
-Les valls de Murat i de la Casella.
-Tavernes de la Valldigna - Serra de Corbera i les Creus.
-Benifairó - Barranc de Cremades - les Foies - Barranc de l´Escudella - Benifairó.
-Monestir de Santa Maria de la Valldigna i ermita de la Xara.
-Gandia i la marjal.
-Sueca i l´Albufera.
16.00. Partida de pilota al trinquet de Simat.
17.00 a 19.30. Xarrades.
Benifairó (sala d´exposicions. Pl. País Valencià).
17.00. Arqueologia de la Valldigna (Mª Isabel Escrivà).
18.00. Agroecologia (Enric Navarro).
Simat (sala d´actes de l´ajuntament).
17.00. El primer excursionisme valencià (Joan F. Mateu).
18.00. Activitat de muntanya responsable (Carles Arnal).
19.00. Macrourbanisme al País Valencià (Roger Cremades).
20.00. Dimonis i Nova Muixeranga per convocar el sopar.
21.00. Sopar de Germanor de l´Aplec a la Carpa.
23.00. Concert a la Carpa.

DIMARTS 8 DE DESEMBRE.
8.00. Excurisons curtes
-Simat - Barranc de l´Escudella - Les Foies - Camí dels Burros - Simat.
-Simat - Creu del Toro - Mirador del Toro - Simat.
-Simat - Barx - Simat.
-Simat - Camí dels Burros - Barx - Barranc de Manesa - la Puigmola - El Toro - Simat.
-Monestir de Santa Maria de la Valldigna i ermita de la Xara.
12.00. Actes de cloenda. Concert de les bandes de Benifairó i Simat.

NOVETATS EÒLIQUES

Segons apareix en una notícia al diari El País, el fiscal porta a Renomar i al Consell davant el jutge per possible prevaricació en la construcció de centrals eòliques a la zona 3 (comarca dels Ports). Us passe l´enllaç per a que pogueu llegir la notícia completa: http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/fiscal/lleva/Renomar/Consell/juez/parques/eolicos/elpepiespval/20091118elpval_3/Tes.

ASSOCIACIÓ D´ESTRANGERS A ONIL

Si la setmana passada ens avergonyíem per una manifestació feixista a Ibi (l´Alcoià), i mostràvem el nostre malestar amb la Subdelegació del Govern per autoritzar-la, d´altra banda és també una satisfacció que a Onil s´haja creat un grup amb el nom d´Associació d´Estrangers a Onil. Sempre he cregut que l´intercanvi cultural entre els pobles ens enriqueix a tots, i celebrem que aquesta nova associació puga desenvolupar les seues activitats i compartir-les amb la població autòctona. I encara més, que es senten a gust amb nosaltres. El poble valencià sempre ha estat tolerant i hospitalari amb els nouvinguts, i la majoria de vegades els ha integrat fins que al cap del temps han esdevingut uns valencians més. Han ajudat a fer que siguem un poble dinàmic i pròsper, i a canvi han pogut desenvolupar els seus projectes de vida. Per això donem la benvinguda a aquesta associació, els convidem a que participen de la nostra prosperitat, a que es consideren a casa seua, com a colivencs i valencians, i condemnem amb tota energia a tots aquells que es dediquen a crear odi contra els qui no "pensen" com ells. I de pas, no estaria de més recordar a les autoritats públiques que si els estrangers treballen aci, paguen impostos ací i viuen sota les nostres lleis, també haurien de tindre dret al vot i poder decidir quí els ha de governar, igual que ho podem fer nosaltres.

XARRADA SOBRE EL RIU SEGURA

La Colla Ecologista La Carrasca - Ecologistes en Acció organitzen al Centre Ovidi Montllor d´Alcoi una xarrada per a divendres 13 de novembre, a les 20.00, a càrrec de Carlos Arribas (Ecologistes en Acció), sota el títol: RIU SEGURA: QUAN ELS TRIBUNALS CASTIGUEN ELS ECOLOGISTES I EMPAREN ELS RESPONSABLES DE LA CONTAMINACIÓ.

Hi ha un principi ambiental que diu "qui contamina paga". En el cas del riu Segura, els tribunals han absolt els contaminadors i els responsables de l´Administració que va permetre durant anys la contaminació, i han condemnat en costes (més de 30.000 €) els grups ecologistes que han lluitat contra la contaminació.

Després de la xarrada tindrà lloc un sopar, els beneficis del qual es destinaran a sufragar les costes del juí.

EXCURSIÓ 8 DE NOVEMBRE. GORGES DEL XÚQUER

Ens desplacem als confins del País Valencià, fitant amb Castella-la Manxa, per visitar un dels reductes salvatges més impressionants del nostre territori. Un canyó fluvial emmarcat per altes parets rocoses. El riu Xúquer, des del seu naixement fins la presa de Tous, només uns 30 quilòmetres abans d´abocar a la mar, discorre per la Serrania de Conca, per la Manxa, la Manchuela i la Vall de Cofrents, la major part del seu camí per estrets i profunds canyons.

Abans de començar l´excursió bé paga la pena fer una visita guiada a la cova de Don Juan. Es tracta d´una gran cavitat kàrstica amb formacions d´estalactites, estalagmites, columnes, colades i banderes. Consta d´una part més alta, eixuta, i altra més profunda, humida. La temperatura de l´interior de la cova és constant al llarg de l´any, de 17 graus. Des del Mesolític (entre el 8000 i el 6000 abans de Crist), va estar utilitzada esporàdicament com a refugi. No s´han trobat pintures rupestres, però sí restes arqueològiques. També va tindre el mateix ús durant l´expulsió dels moriscos, en 1609, on es van amagar alguns d´ells per no ser expulsats. El nom de la cova li ve per Don Juan, qui els va fer fora. Des de fa uns 16 anys té un ús turístic. S´ha habilitat un sender circular interior, en alguns trams escalonat, i se li ha dotat d´enllumenat, per poder contemplar les seues formacions. Com que no està permés fer fotos dins la cova, només us n´he penjat dues exteriors i 3 fotos interiors extretes del panell informatiu.

Ja ben avançat el matí encetem la nostra ruta. Hem hagut de desfer camí fins el poble de Jalance (Xalans), i prendre una pista asfaltada per la vora del Xúquer. Quan aquesta pista està a punt de creuar el riu i tornar enrere per l´altra banda, ix un camí sense asfaltar a la dreta. Aquest és el que anem a agafar. El camí puja suau durant pràcticament tot el recorregut, i s´enfila per una cornisa a mitjan tallat rocós. En alguns trams més amples hi ha una conducció d´aigua per la vora, oculta per una petita paret de blocs, i en trams més estrets circula per davall del camí. Quan arribem a una caseta de captació d´aigua, el camí acaba i esdevé senda, molt frequentment barrada per despreniments. Cada vegada el riu va més profunt, puix el seu desnivell és mínim i el del camí ascendeix a poc a poc. En algunes ocasions hem de travessar algún túnel, perquè les parets del canyó no arriben a deixar espai per a poder passar. Quan més ens endinsem, els paisatges es fan més espectaculars. La nostra banda és una contínua cinglera altíssima, possiblement de més de 250 metres de desnivell, i la d´en front, més suau, de vegades és una vessant totalment coberta de pinar, carrascar i rodals de freixos, algunes cingleres més petites, o formacions de frares i crestalls. Al capdamunt, alguns aerogeneradors resten encant a aquest territori pràcticament verge. El riu s´obri camí entre els estrets, i de quan en quan arriba a deixar algun petit espai on creixen rodals de xops, o fins i tot s´ha pogut aprofitar per cultivar petits horts, només al principi. Les aigües de color turquesa, si fóra estiu, ens animarien al bany en alguns amples tolls. I arriba un moment en el que la senda entropessa amb un penyassegat on ja no es pot seguir, i s´acaba. Al llarg de tot el recorregut hem anat passant per algunes construccions, moltes d´elles en ruïnes, d´ús hidràulic. La guia de la cova de Don Juan ens explicà que al riu Xúquer se li pren la gran part del seu cabal aigües amunt, i es desvien per una conducció subterrània que travessa la serra i mou una central hidroelèctrica al terme de Cofrents. Aquesta conducció acaba desaiguant al Cabriel, que en les immediacions de Cofrents es junta amb el Xúquer al pantà d´Embarcaderos. Com que el nostre camí és tan penjat i no dóna més opcions (arribàrem a pensar en poder baixar al riu per una pedrera i intentar tornar per la ribera, però vist des de dalt sembla totalment impossible si no és per dins l´aigua, seria qüestió de plantejar-ho en estiu), ens toca tornar per on hem vingut. I després d´aquest excursió tan completa, en la que hem pogut gaudir de bona superfície forestal, d´un tram fluvial en perfecte estat de conservació, de grans parets abruptes, de vegades com tallades a plom, d´una meravella geològica subterrània, i d´un dia ventós que per la part on nosaltres caminàvem a penes ens afectà, arredonim el dia amb un bon dinar a Jalance.

CUENCA AZUL

El projecte Cuenca Azul és una plataforma formada per entitats, organitzacions ecologistes i fundacions sensibil.litzades amb la gestió dels ecosistemes aquàtics (rius, llacs, aigües subterrànies, costes...), que pretén fer complir a la conca de l´Ebre la Directiva Marc d´aigües, que implica aconseguir el bon estat ecològic de l´aigua, evitar la contaminació, satisfer la demanda i previndre les conseqüències de les sequeres i les inundacions. Algunes de les entitats que en formen part són: Ecologistes en Acció, la Plataforma en Defensa de l´Ebre, Fundación Nueva Cultura del Agua o SEO. Des de finals d´octubre, Cuenca Azul està realitzant reunions informatives al llarg de totes les comunitats autònomes que participen en la conca hidrogràfica de l´Ebre. Avuí, 10 de novembre, es convoca una reunió a Tortosa per a Catalunya i el País Valencià. Cal dir que una part del nostre país, concretament la pràctica totalitat de la comarca dels Ports, vessa cap a l´Ebre a través del riu Bergantes. La web de Cuenca Azul és: www.cuencaazul.com. També la trobareu a la llista d´enllaços.

L´EFECTE ARENYS

Des que al mes de setembre, a Arenys de Munt es celebrà la primera consulta popular per la independència de Catalunya, iniciatives semblants han anat, majoritàriament prosperant com bolets en la tardor per tota la geografia catalana, sota el lema "Independència? tu decideixes" i "Que no decideixin per tu". En alguns casos, també, rebutjades en alguns ajuntaments, com Gavà, Tremp, Balaguer, Montgat o Tarragona. Molts altres pobles, i en aquest cas també a les Illes Balears, estan interessats en promoure consultes als seus municipis. El 13 de desembre, al voltant de 130 pobles convoquen els seus habitants a votar, un total de 650.000 ciutadans i ciutadanes (quasi el 10% de la població de Catalunya). Podeu entrar a aquest enllaç per poder seguir l´actualitat en aquest tema: http://www.directe.cat/consultes-independentistes. De moment, al País Valencià encara no hi ha cap poble on s´haja plantejat, no ens quedem enrere i decidim nosaltres també.

Cal dir que el dret a l´autodeterminació ve recollit en la Carta de les Nacions Unides i en els Pactes Internacionals dels Drets Humans. A més a més és un principi fonamental del Dret Internacional Públic. El Comité dels Drets Humans considera el dret a l´autodeterminació com a requisit necessari per a la plena efectivitat dels drets humans individuals. (Informació i mapa extrets de viquipèdia).

CINEMA EN VALENCIÀ

La Generalitat de Catalunya vol aprovar una llei per a que la meitat de les pel.lícules que es projecten a Catalunya estiguen doblades o subtitulades en català. Ja va sent hora de que els valencians deixem d´anar a la cua en totes les iniciatives destinades a normalitzar la llengua pròpia, i tant de bo seria que disposàrem d´una llei semblant, i fer que la nostra llengua estiga present a TOTS els àmbits d´ús, inclòs el cinema. Per a la supervivència de la llengua cal fer necessari el seu ús i aprenentatge, perquè d´allò contrari, cada vegada més es situaria en un clar perill d´extinció, ofegada sota la prepotència i superioritat de la Lengua Compañera del Imperio, omnipresent a tots els àmbits: premsa, ràdio, tv, carrer, treball, comerç, administració pública... i cinema. Us convide a votar en l´enquesta sobre la llei del cinema, que bé podria extrapol.lar-se al País Valencià.

XÚQUER VIU

El PP i el PSOE signen la pena de mort del riu Xúquer al no reconéixer que està sobreexplotat. El diputat del BLOC Enric Morera lamenta que els dos partits centralistes es posen d´acord per a rebutjar una Proposició No de Llei que va elaborar la plataforma Xúquer Viu, de la que s´havia fet ressò a les Corts Valencianes el BLOC, i que demanava que l´aigua que s´ha de transvasar des del Xúquer al Vinalopó no s´utilitze per a l´urbanisme desordenat ni per a fer negoci, com tant agrada fer al PP.

El BLOC demana que aquestes aigües siguen destinades exclusivament a substituir l´aigua extreta dels aqüífers sobreexplotats del Vinalopó, tal com diu la documentació oficial del projecte que es va remetre a la Unió Europea per tal d´aconseguir el cofinançament per valor de 120 milions d´euros.

Que la Generalitat Valenciana complisca les condicions que li va marcar la Unió Europea: acabar les infraestructures de modernització de regadius a la Ribera del Xúquer; aplicar les mesures necessàries per invertir la contaminació per nitrats a l´aqüífer Plana Sud de València; garantir la qualitat de l´aigua per al consum humà a les comarques de la Ribera del Xúquer, i garantir la qualitat de l´aigua que s´aboca a l´Albufera des de la depuradora de Pinedo.

Que es trasllade la sol.licitud de declaració de sobreexplotació dels aqüífers del Vinalopó i de la Manxa Oriental a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer com a garantia jurídica per a la recuperació d´aquests aqüífers.

Informació extreta de l´Infobloc Nacional del 30 d´octubre de 2009.

SITUACIÓ EXTREMA A LAS TABLAS DE DAIMIEL

El Parc Nacional de Las Tablas de Daimiel (Castella-La Manxa), pateix quatre anys seguits de sequera, que han deixat com a resultat que només 10 de les 1600 hectàrees inundables tinguen aigua, i que la turba resseca vaja cremant-se de forma subterrània. Fa més d´un mes que va entrar en combustió i no s´aconsegueix apagar. Aquest espai natural porta més de 35 anys en constant degradació. Els Ojos del Guadiana s´assecaren als anys 80. Eren el principal aport d´aigua dolça a la zona humida, però la sobreexplotació de l´aqüífer a base de pous il.legals va acabar amb el brollador. El Ministeri de Medi Ambient contempla solucions a curt termini, com un transvasament des del Tajo, que ja de per si també pateix una situació deficitària en la conca alta. S´hauria de construïr una tuberia i impermeabil.litzar alguns trams del riu Cigüela per poder aconseguir que la màxima quantitat d´aigua arribe al Parc Nacional (més del 70%). L´aigua que es va transvasar en anteriors ocasions a penes arribava al Guadiana, degut a les fuites i filtracions. Les solucions a llarg termini consisteixen en la compra de terrenys per part de l´Estat. Fins ara, s´han adquirit unes 1000 ha. En les pròximes setmanes es contempla comprar 150 ha. més, així com els drets sobre l´aigua. Si la situació segueix empitjorant, el Parc Natural de Las Tablas de Daimiel, fins i tot podria arribar a ser descatalogat. Esperem que la conscienciació sobre la gestió de l´aigua i aquestes mesures ens puguen permetre gaudir de nou de Las Tablas de Daimiel i que ho puguen fer les futures generacions.

Un exemple d´assecament d´una zona humida la tenim ben a prop, al nostre propi terme, però malauradament no hi ha la més mínima intenció política de recuperar-la.

PRESENTACIÓ DEL PROJECTE DE L´HOTEL DE LA FONT ROJA

El passat dijous 22 d´octubre, la Diputació d´Alacant va presentar el seu projecte de l´hotel que pretenen construïr a la Font Roja. La Colla Ecologista La Carrasca, d´Alcoi, ens ha facilitat aquestes dades, sobre les que basen el seu rebuig al projecte:

L´acte va estar ple de propaganda i de veritats a mitges. El pla de participació pública és enganyós i parteix d´una posició predeterminada.

El projecte és insostenible des del punt de vista econòmic, social i ambiental. L´hotel tindria 35 habitacions, i segons el president de la Diputació, si fos més reduït no seria rendible. No respon a criteris ambientals ni a les necessitats que pogueren haver, sinó que la intenció és privatitzar-lo.

En la presentació no es fa cap menció a les necessitats d´aigua que tindria l´hotel, ni d´on s´extrauria. L´aqüífer del Menejador és molt reduït, i en cas d´explotar-lo, s´assecarien les fonts del Parc Natural, inclosa la mateixa Font Roja.

Es construïrien 3 plantes en altura, i en superfície es supera l´extensió dels antics xalets, s´haurien d´excavar més terrenys i una planta subterrània que destruïria l´alcavó de la Font Roja.

La zona d´aparcament destruïria l´actual zona d´acampada GRATUÏTA i les àrees recreatives,

zones d´autèntic ús social i excursionista.

S´eliminaria també la Glorieta dels Paellers, restant al paratge valor recreatiu i social, i el seu ús gratuït, per donar pas a la privatització.

La privatització dels espais d´ús públic gratuït també minvaria la superfície disponible per a futures necessitats de gestió del Parc Natural.

S´haurien de construïr noves dependències per a la brigada de manteniment del Parc Natural, que costarien 226.000 euros. A l´Ajuntament d´Alcoi i la Diputació d´Alacant (del PP) no els importa gens la conservació del Parc Natural ni la seua vocació d´ús públic.

Després de tots aquests arguments de la Colla Ecologista La Carrasca, aquest col.lectiu mostra la seua oposició al projecte de l´hotel de la Font Roja, i des de TERRA VERDA recolzem totalment la postura dels ecologistes alcoians. Cal dir que el carrascar de la Font Roja gaudeix de mesures de protecció des del segle XIV, és el bosc mediterrani millor conservat, sens dubte, de les comarques del Sud del País Valencià, i és necessari, no sols mantindre´l sinó encara més, incrementar el seu valor natural per a que les futures generacions el puguen gaudir com el podem gaudir nosaltres. Hi han alternatives molt més respectuoses a aquest projecte, com la del PSPV-PSOE d´Alcoi, que contemplaria la restauració dels xalets per a ús públic i la construcció d´un hotel al principi de la carretera de la Font Roja, fora del Parc Natural, o la del BLOC d´Alcoi, que consistiria en un complex turístic, cultural i ambiental al Salt, recuperant els antics edificis, la qual cosa no suposaria ocupar més territori.

EXCURSIÓ 25 D´OCTUBRE. TEIXERA D´AGRES

Ben entrada la tardor, i amb un dia quasi estiuenc, ens dirigim a la serra de Mariola, i recorrem un sector ombrienc dels millor conservats de tota la serra. Eixim des del llavador d´Agres per un camí asfaltat en direcció al poblat del bronze de la Mola, esmorzem a la font de l´Alficosset, i per una senda que en un principi davalla una mica, i més endavant guanya alçada a poc a poc, arribem a la carena de la serra, a envistes de Muro, des d´on prenem una senda que busca la cresta, passant de forma alternada a l´ombria i a la solana. A l´arribar a una allargada pedrera decidim anar planejant cap a la Teixera, en comptes de pujar al cim del Teix, entre aurons de colors tardorals. Des de la Teixera passem al següent barranc, just davall del refugi Montcabrer, i d´allí baixem per una senda còmoda a Agres passant pel castell i el convent. Us dirigisc al meu blog CAMINS I SENDES per a que pogueu veure la descripció i les fotos d´aquesta excursió, ja que allí ja la vaig descriure en el seu dia exactament igual que ahir la vam fer. L´enllaç és: http://caminsisendes.blogspot.com/2009/04/ombria-dagres.html. Us deixe ací unes quantes fotos.

GIRONA DECIDEIX

La nova plataforma Girona Decideix presentarà en el ple municipal del 10 de novembre la moció per donar suport a una consulta sobre la independència a la ciutat. Un dels portaveus de la plataforma, Biel de Montserrat, va avançar la voluntat d'iniciar contactes amb «les entitats veïnals, culturals i institucions per garantir una participació altíssima». Les tres entitats consideren que la consulta als ciutadans «s'ha de viure com un acte de normalitat democràtica». La voluntat dels organitzadors és que la ciutadania es mobilitzi per garantir que hi hagi «una participació massiva».Si l'Ajuntament aprova la moció, Girona es convertirà en la primera de les quatre capitals catalanes que farà la consulta popular amb el suport consistorial.

ALTRE REGAL

Com ja us vaig prometre, abans que acabara octubre deixaria altre regal als seguidors de TERRA VERDA. Ací el teniu: un grapat de fotos tardorals del Parc Natural de la Font Roja. Al cap i a la fi és el regal que ens oferix la natura any rere any sempre que arriba la tardor. Són de 3 dates diferents: 1 de novembre de 2003, 8 de novembre de 2007 i 26 d´octubre de 2008. Les teniu en el vídeo de la columna de la dreta. Espere que us agraden.

PER LA LLIBERTAT I LA TOLERÀNCIA

Reproduisc ací íntegrament un article de José Beteta, extret del seu blog "El cau d´un rabosot".
BASAURI PODRIA SER ALZIRA.
Muy buenas. El que escribe estas líneas tiene por nombre Joseba Urrutia, ciudadano vasco natural de Basauri, una localidad de poco más de 40.000 habitantes cercana a Bilbao. De profundas convicciones demócratas, siempre he creído en la libertad, en todos los sentidos. Pronto me interesé en la política y empecé a militar en el Partido Popular de mi localidad. Soy vasco, decididamente vasco y consciente de la personalidad propia que tenemos como pueblo dentro del contexto de la nación española y no me avergüenzo de pensar lo que pienso.
Cuando entré en política, fruto de mis ideales demócratas, era un tanto ingenuo y llegué a creer que podría defender mis ideas, tan válidas como las que más, con total libertad sin que viera peligrar mi integridad física ni la de mis compañeros. Pensaba que los ataques de los violentos no alcanzarían mi ciudad, que era muy difícil que pudiera llegar a afectarme la violencia terrorista. ¡Pobre ingenuo!
Hace dos años colocaron una bomba en la sede del PP. Afortunadamente no llegó a explotar. Sólo fue un susto, tanto para los militantes populares como para los vecinos de las viviendas contiguas. Meses después, nos reventaron las ventanas de la sede con piedras. Afortunadamente a esas horas no había nadie en el edificio y no lamentamos daños humanos. Desgraciadamente los sufrimos algún tiempo más tarde. Una concejal popular de un pueblo vecino recibió una pedrada durante una manifestación que le produjo una brecha junto a la ceja. Por centímetros nuestra compañera se salvó de perder un ojo... o la vida.
Nuestras sedes son atacadas continuamente por los enemigos de la democracia: hemos contabilizado alrededor de 300 agresiones contra militantes y sedes de sindicatos, partidos y organizaciones no abertzales en los últimos meses, que van desde pintadas, amenazas en internet, agresiones físicas, sedes quemadas, etc. Una de las últimas agresiones que más de cerca me afectaba fue la sufrida por un joven administrador de un conocido portal web afín a los ideales del PP, que fue agredido en la puerta de su casa de Bilbao por una quincena de encapuchados que le amenazaron de muerte si no abandonaba su tarea informática. El joven iba acompañado por una amiga que también fue agredida mientras los energúmenos le gritaban “guarra” y “putita españolita”.
Desde hace un tiempo, en Basauri aparecen con especial virulencia los conocidos como “muros de la vergüenza”, es decir, pintadas que enaltecen la violencia contra aquellos que no pensamos como ellos. Desde el PP local se condenó la aparición de estas pintadas, muchas de las cuales estaban cerca de centros educativos, y se pidió que fueran borradas y que se realizaran actuaciones con los más jóvenes para prevenir futuros intolerantes. Ante la falta de reacción por parte de las autoridades, los miembros de Nuevas Generaciones decidimos borrarlas a plena luz del día. La Ertzaintza nos prohibió borrarlas si no les presentábamos la autorización de los dueños de la pared donde se encontraban las pintadas. Finalmente conseguimos dicho permiso y pudimos borrarlas. Días más tarde, y como reacción, nuestra sede fue atacada con pintadas amenazantes del tipo “Españoles no. Os vais a quemar”.
La última de las agresiones la padecí en mis propias carnes. Días antes de la Aste Nagusia de Bilbao, la Semana Grande, el consistorio bilbaíno celebraba su tradicional acto cívico de homenaje a la Ikurriña y a la personalidad vasca. Un acto que desde la Transición ha perdido su carácter popular, de homenaje de todos los vascos hacia su tierra y su bandera, y ha sido apropiado por el nacionalismo vasco. En este sentido, el PP ha tenido parte de culpa porque en su día decidió mantenerse al margen de dicha muestra de fervor vasquista por no estar de acuerdo con las connotaciones nacionalistas del acto y por no sentirse identificado por las consignas que allí se pregonaban. No obstante, en el seno del partido ha habido siempre sectores que apostaban por recuperar dicho acto de homenaje al País Vasco. Los militantes del PP somos tan vascos como los del PNV o Eusko Alkartasuna y tenemos, por tanto, el mismo derecho a manifestar nuestro sentimiento como cualquier otro vasco.
Este año, por suerte, el PP de Bilbao decidió convocar a sus militantes a acudir con pancarta propia a dicho acto institucional. La noticia fue muy bien acogida por muchos compañeros de otras ciudades que confirmaron su presencia. No tardaron en llegar las amenazas por parte de conocidos grupos violentos que responsabilizaron a Basagoiti, líder del PP vasco, de cualquier incidente que pudiera ocurrir. Dichos elementos animaban a recibir “con patadas y puñetazos” a cualquier españolista que osara acudir al homenaje. Basagoiti denunció las amenazas y pidió protección policial durante la jornada reivindicativa. Desde el Departamento de Interior del Gobierno Vasco se nos aseguró que la Ertaintza velaría por la seguridad de los militantes populares.
Nada más llegar, el poco menos de un centenar de valientes del PP que decidimos acudir, fuimos recibidos con una lluvia de huevos llenos de pintura por parte de un grupo de violentos. Hasta ese momento la Ertaintza no nos había acompañado. Estábamos solos ante lo que sabíamos que iba a ser una agresión con límites insospechados. Antes de que apareciera la Ertzaintza, los violentos nos insultaron, empujaron, propinaron patadas y nos quitaron las banderas de nuestro partido, impidiéndonos finalmente incorporarnos a la marcha de homenaje a la enseña vasca. La Ertzaintza apareció justo para evitar un linchamiento. Cumplieron con su trabajo, pero llegaron tarde y en un número escaso. Dos de nuestros representantes en el parlamento vasco acudieron para con su intervención procurar que la Ertzaintza se esmerara en el cumplimiento de su misión. Los violentos nos siguieron por las calles de Bilbao, acorralándonos. Oí los gritos de los jóvenes radicales: “¡Urrutia, jódete!”. Me conocían y apuntaban directamente hacia mí. No hubo detenciones. Días después se jactaban públicamente en sus foros de internet de las agresiones cometidas.
Esta es una muestra de la falta de libertad que vivimos la minoría popular en el País Vasco. Por suerte la acción de los cuerpos de seguridad contra esta gente es contundente. Cada semana hay nuevos avances en la lucha contra el terrorismo. Los partidos y asociaciones afines son ilegalizadas y sus cabecillas encarcelados. Aun así, no se puede hablar de libertad en Euskadi. En este momento me juego mi integridad física escribiendo estas líneas. Indignante... ¿verdad?
Per sort, Urrutia és un personatge de ficció.
Per sort, Joseba Urrutia és tan sols un personatge de ficció que ha servit per a que molts de vosaltres ara mateix vos sentiu més demòcrates que mai, més partidaris de la llibertat d’expressió i més convençuts de que els valencians no patim la mateixa situació que els bascos. Vos equivoqueu.
Joseba Urrutia és Jose Beteta, no és del PP sinó del BLOC i no és de Basauri sinó d’Alzira. Els fets relatats per Joseba són fets reals patits en primera persona. Fa dos anys la bomba en la seu nacional, les continues agressions a les nostres seus, les agressions físiques a companys, la impunitat amb la que actuen els grups d’extrema dreta en el País Valencià... tot és verídic. Els murs de la vergonya els tenim en la nostra ciutat, on han proliferat les pintades nazis. L’agressió a l’administrador del portal valencianisme.com va ocórrer el darrer 8 d’octubre, vespra del dia dels valencians. La pedrada a una regidora nostra va ocórrer a Gandia. L’agredida va ser Maite Peiró, regidora valencianista de l’Alqueria de la Comtessa. No hi va haver detinguts.
La fictícia marxa d’homenatge a la Ikurriña és la Processó Cívica del 9 d'octubre, a la qual un centenar de militants i simpatitzants del BLOC voliem acudir com veniem fent els últims anys. Els agressors en este cas sí que tenen nom i cognoms, i les entitats i partits feixistes agressors també. No poguérem participar. Ens reberen amb ous de pintura, espentes, insults, patades, sense que hi haguera cap detingut.
La diferència entre Joseba i un servidor és que, mentre totes les agressions patides per ell van ser portada dels mitjans de comunicació autonòmics i estatals, les nostres agressions queden en l’oblit. No hi han detencions, No s'aplica la llei de partits. No s’investiga. Es permeten manifestacions racistes i xenòfobes d’estos grups. Com pot ser que una organització terrorista amb dècades d’història com ETA patisca detencions cada dos o tres setmanes, i els grups d’extrema dreta valencians actuen amb total impunitat? O els nazis són molt espavilats i els etarres molt ignorants, o les forces de seguretat no estan fent tot el que poden per a combatre la violència feixista en la nostra terra. PP i PSOE són responsables directes d’estes agressions per no posar els mitjans necessaris per a evitar-ho.
Basauri podria ser Alzira. Malauradament, no ho és.

ORDESA 2009

En els següents posts us oferisc unes quantes fotos i descripicions de l´expedició que els grups Natura i Gent i el Centre Cultural Castellut van organitzar a Ordesa per al pont del 9 d´octubre. Per a l´any que ve, Natura i Gent té previst projectar un vídeo amb les fotos del viatge, una de les activitats del 10 aniversari del grup.

MORILLO DE TOU

Després de 8 hores en cotxe i de travessar el port del Serrablo per una carretera estreta i regirada, arribem a Boltaña, i en 6 quilòmetres més, a Aínsa (L´Aínsa en aragonés), on es junten els rius Ara, provinent d´Ordesa, i el Cinca (Zinca en aragonés), que baixa des de la vall de Pineta. 5 quilòmetres riu avall arribem a Morillo de Tou, on ens quedarem a dormir. És una pedania de L´Aínsa que es quedà despoblat. Va ser expropiat per a la construcció d´un embassament, però mai no arribà a quedar cobert d´aigua, i després d´anys d´abandonament, la Confederació Hidrogràfica de l´Ebre el va cedir a CCOO per a que gestionaren la seua reconstrucció i explotació. Aquest és un dels millors exemples de recuperació d´un poble abandonat. S´ha respectat quasi per complet l´arquitectura i els materials originals. El poble té ara un restaurant, una biblioteca, un càmping, diversos allotjaments, i fins i tot, un museu de terrisseria ubicat a l´església. Tot l´entorn de les cases està ajardinat amb frondosos arbres.

VALL DE PINETA

Després de dinar volíem aprofitar les hores de sol que quedaven per aproximar-nos al Pirineu. Des de l´Aínsa, per una carretera serpentejant que recorria el riu Cinca (Zinca en araganés), passem per diversos pobles, alguns aprofitant algun ample de la vall, i altres encaixonats entre els congostos: Escalona, Laspuña, Lafortunada, Salinas de Sin, i per fi, Bielsa. Ací deixem la carretera que en 12 quilòmetres ens deixaria en la frontera amb França, i ens endinsem per una carreteret empinada que de seguida deixa el poble ben avall. I ens situem al mig de la vall de Pineta. Al principi hi ha un petit embassament, i tota la vall en forma d´U ens mostra el seu origen glaciar. A una banda i altra, altes muntanyes, cingleres i faixes rocoses, i els boscs de fajos i pins escalant per les vessants. Algunes torrenteres porten aigua, que es precipita des de les parts més altes: el barranc de As Fayedas, Fuen Blanca, La Tosca... Els desnivells des del fons de la vall fins als cims més alts arriba a 1400 metres a la part d´ombria, i uns 2000 al fons de la vall: des dels 1300 del Parador Nacional, fins als 3355 del Monte Perdido, en sols 4 quilòmetres de distància. Des del refugi de les pistes d´esquí de fons, en front del Parador, encetem una curta i bellíssima senda que ens puja per uns paratges de prats amb vaques, fagedes, pinars i falguerars. Des d´allí anem contemplant tota la vall aigües avall del Cinca, i les cascades del riu que es bifurquen des del capdamunt del circ i es despenyen pel Balcó de Pineta. I acabem la ruta en un pontet que travessa el riu amb unes sorolloses cascades. El riu s´encaixona per un estret rocós. Des d´allí tornem per on hem vingut. El sol s´ha amagat darrere les grans serres, i a poc a poc fa fent-se de nit. I ja a l´Aínsa, recorrem el casc antic, perfectament conservat, i busquem lloc per a sopar.

L´AÍNSA

Quan baixem de Pineta donem una volta per Aínsa (L´Aínsa en aragonés, hi ha que respectar la toponímia), i buscar lloc per sopar, com ho farem també els dos dies que resten. És un poble medieval, coronat per un castell, en realitat una muralla amb una torre a cada cantó i un ampli pati d´armes. A la vora hi ha un extens espai per aparcar. A l´altra banda del castell, la plaça Major, tota porticada amb arcs de mig punt i gòtics, on hi han un bon grapat de restaurants. Els carrers que parteixen des de la plaça cap avall són estrets, i totes les cases de pedra. Pareix com si haguérem retrocedit 700 o 800 anys, si no fóra per les tendes de records i pels bars i restaurants.

EL CANYÓ D´AÑISCLO

Comencem a caminar des de la carretera per una sendeta descendent que de seguida ens porta al pont de San Úrbez, un antic pont de pedra, a la vora del qual hi ha un altre més recent. El camí continua empedrat per l´altra banda del riu Bellós amb una barana de riba de pedra, i passa per l´ermita de San Úrbez, una simple balma amb paret de pedra. Dins d´ella hi han uns bancs i un altar, i en una coveta envoltada d´heura, una verge. Davall naix una fonteta. A la banda de baix, el riu Aso, provinent de Fanlo i Nerín, uneix les seues aigües a les del Bellós. El camí segueix per la banda dreta fins arribar a vora riu, i acaba en el pont de Sangons. A partir d´allí, entre cascades, ja esdevé senda i transcorre per l´altra banda. A la dreta, els cims de Sestrales Alto i Bajo fan un desnivell de més de 1000 metres sobre el riu. El paisatge és espectacular. Els boscs de fajos, pins negres i rojos i avets trepen entre les penyes, i s´agafen a qualsevol racó on la gravetat els permet creixer. La senda va enlairant-se. Les cascades es succeeixen riu amunt, i el bosc es fa cada vegada més frondós. Predominen els fajos, i en la part més baixa, un dens sotabosc de boix. S´alternen alguns grèvols, teixos, aurons, i quan més amunt, més proporció d´avets.

Fem una paradeta poc abans de la meitat del camí, en un replanell rocós a partir del qual el riu es precipita per algunes gorges, i continuem pujant de forma més decidida. La senda va apartant-se del riu per poder superar un estret, però no deixem d´escoltar el so de les cascades. Més amunt anem veient bolets de diverses espècies, i fins i tot alguns rovellons. A la part més alta entrem en una fageda espessa, amb alguns exemplars molt vells, que a penes deixen passar la llum del sol. Les roques estan totalment cobertes de molsa. De nou acabem caminant per la vora del riu, i ens trobem un preciós paratge: la Ripareta.

LA RIPARETA

Com que ja no ens anava a donar temps d´arribar a la Fonblanca (el naixement del riu Bellós), perquè encara quedaven dues hores i mitja, i ja s´anava fent hora de dinar, parem en un paratge anomenant la Ripareta, un replà rocós a la vora d´unes cascades del riu. Ens hauríem quedat allí hores i hores, entre els acolorits fajos il.luminats per la llum del sol, i la música més harmònica i relaxant que poguem escoltar: la de l´aigua. Una vegada allí comprovem que altres grupets de gent també anaven instal.lant-se allí per a dinar. Després vam encetar la baixada, ja sense parar, cap al punt de partida.

MIRADOR

Quan ja ens en baixàvem cap a l´Aínsa per la carretera de tornada, des del capdamunt d´un port ens atansem a un mirador. Es veu el Canyó d´Añisclo des de 1200 metres d´altitud, tota l´escletxa que recorre el riu, i que hem estat recorrent nosaltres, els pics Sestrales Alto y Sestrales Bajo a la dreta, amb 2101 i 2075 metres respectivament, i a l´esquerra, el Mondoto, amb 1957. Al fons es distingeix entre la boira la Punta de las Olas, amb 3002. Si mirem avall, seguirem el riu pel Desfiladero de las Cambras, per on discorre el riu Bellós, i la carretera de pujada que hem fet aqest matí, i al fons, algunes muntanyes imponents a l´altra banda del Cinca: la més alta i llunyana, la Peña Cotiella, de 2912 m, i la Punta Lierga o Bocolón, amb 2269, més immediata a Laspuña. La carretera serpentejant davalla a Escalona passant per boscos de solana amb espessos carrascars, i per alguns atractius poblets com Vió, Buerba, Gallisué i Puyarruego.

TORLA

Després d´un esmorzar ràpid a l´Aínsa i de comprar el que ens feia falta per dinar, prenem la carretera de Torla. Fins passar Boltaña és una carretera ampla i bona, però uns quilómetres després s´estreteix i serpenteja per l´encaixonada vall del riu Ara. En poc més de 40 quilòmetres, i després de passar per Fiscal, Broto i algun que altre llogaret, arribem a Torla. No podem accedir al Parc Nacional en cotxe, però hi ha un servei d´autobusos que ens porta al principi del sender. Els dies de festa com avuí, aquest servei es veu desbordat, i a més a més, no hi ha lloc per aparcar, així que ens toca deixar el cotxe fora del poble. Fins arribar a la parada de l´autobús cal travessar Torla de punta a punta, el que permet veure la bellesa dels seus carrers, l´arquitectura típica del Pirineu, de cases de pedra amb les finestres adornades amb flors, i el conjunt urbà amb el millor marc que podia tindre: la vall del riu Ara i la figura imponent del Mondarruego al fons. A la parada dels autobusos la cua és llarga, toca esperar més d´una hora, però els paisatges que es poden contemplar des d´allí fan l´espera més agradable.

Torla disposa d´una àmplia oferta turística: 5 o 6 càmpings i un bon grapat d´hotels i cases rurals.

LA SENDA DE LOS CAZADORES

L´autobús ens deixa al bell mig d´una praderia vigilada, per la dreta, per la punta Acuta (2242 m), i per l´esquerra pel Gallinero (2752 m), per l´esmolat Tozal de Mallo (2254 m), i pel Mondarruego, que ja veiem des de Torla, i que ja anem deixant enrere. La praderia està a poc més de 1300 metres d´altitud, vora riu, i hem de pujar tota l´ombria fins al mirador de Calcilarruego (1964 m). Mirant en línia recta sembla impossible, però la senda de los Cazadores va fent zigues-zagues, fent prou còmoda la pujada, això sí, esmerçarem més d´una hora i quart fins arribar al mirador. Al prinicipi domina la vegetació de fajos, i quan anem guanyant altitud es barregen amb els avets. La part més alta està ocupada per pins negres (pinus uncinata), no els hem de confondre amb el pi negre o pinassa (pinus nigra). Aquests creixen fins més amunt inclús dels 2000 metres, i ací tenim un exemple clar, perquè els veurem, de forma aïllada, sobre les faixes rocoses, fent de límit del bosc. Des del mirador veiem el fons de la vall a gran profunditat, i en front, la cascada de Cotatuero, que veiem i escoltàvem durant tota la pujada. A l´esquerra del circ de Cotatuero, el Gallinero, i a la dreta, el Monte Arruebo. Al darrerre, el Descargador (2627 m), i si la boira ho haguera permés, podríem haver vist el Taillón (3134 m), El Casco (3006 m), i la Brecha de Rolando (2807 m), pas fronterer entre Aragó i França. Tota aquesta línia de cims són la fita entre ambdós territoris, però la boira només deixa entreveure de quan en quan algun tros de vessant, i en algun racó, restes de neu que ha aguantat tot l´estiu. Si mirem al final de la vall en sentit descendent, ens barra la vista el cim pelat de la Peña de Otal (2701 m).

Des del mirador anirem caminant per la Faja de Pelay. Al principi de la senda hi ha un petit refugi sense porta.